La vida pasada que no volverá

La que nos estamos perdiendo, la que nos hemos perdido, la que no existe.

Mira: surt el sol a les ciutats on hagéssim pogut viure, i una llum plena de pau va inundant totes les cuines. Jo faig pinta de tranquil i tu sembles tant tranquil·la...

I us crido: “treu-te la disfressa i revela qui ets! No em crec que sigui la vida que ens estem perdent”

Mira: tot ha anat segons el pla, quin exemple d'harmonia  això és creure en el que un vol i invertir amb saviesa els dies, si prens nota crec que en surt un bon llibre d'aforismes.

I ens crido: “Observant-vos les mans us he vist el truc! No sou realment la vida que ens hem perdut”

Mira: panderetes, serpentines, apa nena, quines mitges... hi som tots però fixa’t bé com et miro, com em mires, va assumim ‘ho: els dies bons, gairebé som invencibles.

I ens crido: “Això és lamentable, teatre amateur! I no la vida que se'ns escapa a cada moment”

Mira: com els nervis no han pogut, les paraules que buscàvem les diem i no fan por, les diem amb la veu alta: amor meu, sempre hi seré... amor meu, com ho dubtaves?

I ens crido: “ja sé de què aneu i he perdut l’interès! Que la vida que ens hem perdut, simplement no existeix”